jueves, 29 de julio de 2010
´Nuka

Només un record
Portàvem una bona estona als sofàs de la Sala Fred Astaire. Érem un grup de disset persones i estàvem esperant que sonés alguna cançó que ens agradés per ballar-la. <<>> Estava sonant Frank Sinatra. Em vaig aixecar de sobte i el vaig agafar de la mà <<>>. Va assentir amb el cap, els nostres acompanyants ens van mirar amb cara estranya i algú se li va escapar el riure. Però m’era bastant igual això, no podia estar asseguda sabent que sonava aquesta cançó.
<< Let me play among the stars >> Estàvem a la pista em mira, <<>>. L’agafo en posició de ball; la meva mà dreta amb la seva esquerra, la meva mà esquerra a la seva espatlla i la seva mà dreta en la meva esquena. <<>>. Ballàvem una mica més lent que la gent que ens envoltava i anàvem fent voltes a la pista.
<< style="mso-spacerun:yes"> I love you >>. No sé si els nostres amics ens miraven però em donava igual perquè ell sí que ho feia. Em mirava als ulls i jo li mirava els seus. Llavors em vaig adonar que, tenia els ulls verds, sí, però entre la nina negra i el iris verd tenia una franja de color marró. Tenia uns ulls espectaculars.
Continuàvem ballant:
- No mirem cap on anem. Ens hem perdut entre la gent a l’altra banda de la pista -vaig dir amb veu inquieta- des d’aquí no ens poden veure.
- No et preocupis, així estem millor. Ens observen milions d’ulls, cap d’ells sap com ens diem, que fem aquí, ni tan sols saben qui som tu i jo. A més em sembla que ben poc els interessa- deia mentres se li escapava un somriure.
- Saps que estaran parlant i que parlaran d’això oi?
- Sí. Però tu vols ballar amb mi? T’ho estàs passant bé?
- Mai m’ho havia passat tan bé ballant amb algú.
- - Doncs, no et preocupis pel que diran aquests tanoques! Relaxa’t i balla!
Vam continuar ballant i de sobte van posar una balada d’Elvis Presley.<<>>. Vaig posar les meves mans al seu clatell formant un cercle i ell va baixar les seves mans fins a la meva cintura. Una balada, i a sobre és també una de les meves cançons preferides.
En veure’ns arribar els nostres amics van fer-se miradetes entre ells i van riure. La nit va continuar però no vam tornar a ballar junts en tota la nit.
Després d’aquell dia no vam tornar a quedar mai més. Ha passat molt de temps des de llavors, un parell d’anys. Algun cop ens hem vist pel carrer però mai hem parlat més de cinc minuts.
Tot el que passà aquella nit tan sols ha quedat en un record.
A vegades penso en trucar-li amb la mateixa valentia amb la qual el vaig treure a ballar aquella nit. Però mai ho arribo a fer. Només em queda el record, només un trist record d’aquella nit que es va quedar en res.
Obra inacabada y fracasada
Odio muchas cosas…
Odio estar tumbada en la cama y destaparme, odio caminar descalza y tropezarme con alguna cosa; lo odio. Odio saber que alguien me miente. Odio a la gente hipócrita, puritana, excesiva, con ganas de llamar la atención cueste lo que cueste, gente que se cree que lo sabe todo, gente que dice no saber nada pero en realidad lo sabe todo. Odio a la típica compañero/a de clase que te dice <
Odio a la gente que tiene la voz aguda como si de un silbato se tratara, odio a la gente que tiene: las orejas pequeñas, los hombros caídos, el tipo tordo, los ojos saltones, con las piernas juntas, el pecho de palomo, la cinturilla de avispa… Odio a la gente egocéntrica. Odio a los que intentan ir modernos y en realidad son unos horteras, odio a la gente con el pelo churretoso, cartoniano, encrespado… Odio a la gente que se queda calva e intenta disimularlo a toda costa con técnicas totalmente ridículas: dejarse el pelo lardo por donde todavía crece y se lo hecha para a delante tapándose así la calva o el código de barras entre otras muchas técnicas que se inventa el hombre al llegar a su madurez.
Y por lo tanto, también odio a las señoras que no logran entender que el paso del tiempo es algo que no podemos detener y es algo que existe. Y odio lo que estas señoras hacen: ponerse cremas anti-edad, cremas para las patas de gallo, y miles de operaciones (bottox, silicona…). Odio que además se vistan como si tuviesen 15 años y no saben apreciar lo bonito de hacerse mayor.
Odio hacer el amor y que mi pareja mire mi cara de placer como si de un trofeo de caza se tratase. Odio quedarme traspuesta. Odio tener pesadillas. Odio el olor a naftalina, vinagre, humedad, comida frita, cebolla, lápiz, amoniaco, coliflor… Pero sobretodo odio el olor a verdura hervida. Odio el sabor a tierra que tienen los rábanos.
Odio hablar y que nadie me haga caso. Odio que cuando hablo con mi madre: discutamos, tenga que darle la razón aún sabiendo que ella no la tiene, que me mienta, que me encargue hacer cosas que no quiero…
Odio que alguien me diga <
miércoles, 28 de julio de 2010
martes, 27 de julio de 2010
Nuevas amistades...
Fin de semana en l'Estartit
